Una columna d'opinió alerta del risc de controlar les idees en l'educació
El text, publicat en l'edició Camp de Morvedre d'El Periódico de Aquí, defensa la curiositat i el pensament propi enfront de qui decideix quines idees poden circular a les aules.
L'expressió «policia educativa» no designa cap cos real, sinó una tendència: la de decidir per endavant què es pot aprendre, quines preguntes són legítimes i quines val més evitar. Així ho planteja una columna d'opinió publicada per El Periódico de Aquí en la seua edició del Camp de Morvedre, que reflexiona sobre els límits entre orientar i controlar en l'àmbit educatiu.
Segons l'argument del text, educar no hauria de consistir a marcar un únic camí, sinó a acompanyar els joves mentre descobreixen que hi ha diverses maneres d'entendre la realitat. La curiositat, quan es tracta com una sospita en lloc d'una virtut, és el senyal que eixe control ha començat a imposar-se sobre l'aprenentatge.
La columna recorre a una imatge senzilla: les plantes que creixen en les esquerdes de les voreres no segueixen cap instrucció, simplement busquen la llum. Les persones, sosté l'autor, necessiten referències i orientació, però també marge per a equivocar-se i aprendre'n; sense eixe espai, qualsevol procés formatiu queda incomplet.
El text adverteix que la voluntat de controlar les idees sol presentar-se amb bones intencions —protegir els més joves, evitar errors, formar ciutadans responsables—, però recorda que algunes de les majors restriccions a la llibertat de la història també s'han justificat en nom del bé comú. Les gàbies més efectives, diu, no sempre tenen barrots visibles.
Els debats sobre llibres, llengües, història o tecnologia amaguen, segons la columna, una pregunta de fons: qui decideix què és important, què s'ha de recordar i què es pot oblidar. Eixe control es confon a vegades amb autoritat, com si educar significara triar les úniques idees que poden circular.
L'autor no demana rebel·lia sistemàtica ni acceptació acrítica de qualsevol novetat, sinó que insisteix en la necessitat d'observar, escoltar i pensar per un mateix, encara que eixe exercici resulte incòmode. Defén també la diversitat de llengües i perspectives: cada llengua ofereix una manera diferent de mirar el món i, quan una mirada desapareix, la realitat es torna més estreta.
La columna tanca amb una idea central: la «policia educativa» no és tant una norma com una temptació humana, la de controlar en lloc d'acompanyar, dirigir en lloc d'escoltar i imposar en lloc de confiar. Enfront d'ella, proposa conservar la curiositat com a forma de llibertat, entesa no com poder dir qualsevol cosa, sinó com mantindre la ment oberta per a continuar aprenent tota la vida.
El plantejament connecta amb un debat que es repeteix en diversos àmbits i que també ressona entre les famílies i els equips docents del Camp de Morvedre: fins a quin punt un centre educatiu s'ha de limitar a transmetre un temari tancat o ha de deixar espai perquè l'alumnat formule preguntes incòmodes. Quan una escola, un institut o una biblioteca decideixen quines lectures recomanar o quines activitats organitzar, estan prenent decisions pedagògiques legítimes; el risc que assenyala la columna apareix quan eixa selecció es converteix en l'única alternativa possible, sense marge per al contrast d'idees ni per a l'error.
La reflexió també té una dimensió pràctica per a qui acompanya processos d'aprenentatge fora de l'aula: famílies, monitors d'activitats extraescolars o associacions veïnals que organitzen xarrades i tallers. La mateixa temptació de controlar per endavant què es pot dir o preguntar pot aparéixer en qualsevol espai on es compartisca coneixement, no només en l'escola reglada. Reconéixer-la, segons l'argument de la columna, és el primer pas per a evitar-la: no es tracta de suprimir tota norma o orientació, sinó de distingir entre marcar un rumb i tancar el pas a qualsevol altre.
El text convida, en última instància, a mirar cap a dins abans que cap a fora: la «policia educativa» no és només una figura externa que imposa límits, sinó també una temptació interna, la de simplificar la realitat reduint-la a una sola versió acceptable. Enfront d'eixa simplificació, la columna reivindica la incomoditat de les preguntes sense resposta fàcil com a part necessària de qualsevol procés formatiu, tant en la infància com en l'edat adulta.
El mateix text connecta aquest argument amb el debat sobre les llengües, que a la Comunitat Valenciana té una traducció molt directa: no es tracta només de quins llibres es lligen o quines preguntes es permeten, sinó també de en quin idioma s'ensenya, es pregunta i es pensa. Tancar eixa pluralitat lingüística, sosté la columna, empobreix la manera d'entendre l'entorn tant com tancar l'accés a determinades idees. En un territori com el Camp de Morvedre, on conviuen el castellà i el valencià a les aules, eixa reflexió no és només teòrica: cada vegada que es decideix quina llengua té prioritat en una aula o en una activitat, també es decideix quina mirada del món es transmet i quina queda en segon pla.
Segons El Periódico de Aquí (edició Camp de Morvedre).
← Tornar a l’edició