Tardor en concert a Sagunt este 24 d'octubre: primera cita amb «La vida com un joc»
Tardor toca el dissabte 24 d'octubre al Centre Cultural Mario Monreal de Sagunt i el 20 de novembre a València, amb el seu cinqué disc. L'àlbum complet no arribarà fins a principis de 2027.
Tardor reprén els directes este dissabte 24 d'octubre a Sagunt, amb una actuació al Centre Cultural Mario Monreal que obri la ronda de concerts del seu cinqué àlbum, «La vida com un joc». La segona data destacada és el 20 de novembre a la Sala Repvblicca de València, on la banda presentarà el disc en directe. Qui vulga veure'ls sense eixir del Camp de Morvedre té, per tant, la primera oportunitat el dissabte.
L'àlbum eixirà en dos volums i, de moment, només ha vist la llum la primera part. El conjunt complet no arribarà fins a principis de 2027, després de diversos contratemps que el vocalista i compositor, Àlex Blat, detalla en una entrevista a Culturplaza: la lesió de Cesc i els retards en la fabricació dels vinils, que la banda no podia controlar. Abans hi haurà un nou senzill. I en els dos concerts el públic sentirà les cançons noves encara que el disc no existisca encara en format físic.
Blat porta més de quinze anys al grup i admet que a vegades necessita recordar el que han aconseguit per no caure en la inseguretat. El seu balanç és matisat: Tardor no ha tingut un gran èxit comercial, però sí cançons que han resistit el pas del temps. Encara toquen temes de fa deu anys i, segons conta, hi ha cançons de 2014 que el públic continua cantant, fins i tot plorant. Per a ell, l'èxit en valencià es mesura d'una altra manera: que dos anys després d'editar una cançó hi haja qui compre una entrada per a cantar-la, encara que siguen 500 persones, o que l'escena respecte els artistes. Es compara amb Zoo i La Fúmiga, que han aconseguit una cosa extraordinària, i assumeix que Tardor és una altra cosa.
El projecte conviu amb altres vides. Tardor no viu només de la música, de manera que els integrants ho compaginen amb el dia a dia. Tot i això, Blat considera que renunciar a pujar a un escenari seria una bogeria, sobretot després del concert de comiat, que recorda com un moment molt emocionant. Sobre les limitacions actuals, reconeix que un grup ha d'ocupar-se hui també de les xarxes socials, un terreny on ells es mantenen al marge, i resumeix eixa actitud en un vers de «L'instint»: saben que no estan en el seu millor moment, però i què.
Les cançons del disc giren entorn de les amistats que canvien amb els anys. Blat ha dedicat un tema a cada aniversari, de «Vint-i-dos» a «Trenta-sis». Conta que «Vint-i-set» era en realitat «Vint-i-sis», però el productor estava obsessionat amb eixe número, i que «Vint-i-dos» és l'única on ja no es reconeix. En escriure «Trenta-sis» va notar absències entre les felicitacions, persones que havien sigut importants. Pensa que poques amistats duren per sempre i que el contacte per WhatsApp va substituint el real: en el seu grup d'amics es pregunten quatre coses sense saber quasi res els uns dels altres.
«Si el món s'apaga» va nàixer durant les hores de l'apagada elèctrica. Blat admet el perill de quedar-se sense electricitat, per exemple en un hospital, però en el seu cas, huit persones gravant un disc en una habitació, la falta de llum va portar conversa, jocs de taula i dinars compartits. Conclou que no té clar si es viu millor amb un smartphone a la butxaca.
«Hi havia una ciutat» està escrita des de Ciutat Vella, a València, on el músic viu des de fa trenta anys. Segons Blat, quan va arribar quasi ningú volia viure-hi i hui la majoria de converses que sent al carrer són en anglés. Es refereix a persones amb alt poder adquisitiu que teletreballen per a empreses estrangeres i compren habitatge, a la qual cosa se sumen els pisos turístics. Va comprar la casa en 2018, a un preu encara assumible; en sis o set anys, diu, la situació ha canviat radicalment. Opina que després de la pandèmia la transformació de València ha sigut més agressiva i que la ciutat s'acosta a un parc temàtic. Sobre les mobilitzacions pel dret a l'habitatge, creu que la ciutadania pot pressionar, però que qui pot actuar són els governs, i cita el cas de Mari Carmen com a figura icònica entre molts desnonaments sense visibilitat. Es pregunta si podrà continuar al seu barri.
Sobre l'escena musical, Blat veu més creativitat que possibilitats: viure de la música en valencià es redueix a un o dos projectes. Reparteix la responsabilitat entre institucions que donen poc suport a la cultura, programadors que repetixen els mateixos grups i un públic que a vegades se'n va en massa d'un concert de cinc mil persones i deixa unes 200 per al grup següent. Destaca el talent d'artistes joves, entre elles Esther, de qui és productor, i Quinto. Demana programació valenta i compromís de les institucions i del públic.
A l'escenari, la banda compta ara amb un músic més. Tot el que sona en un concert de Tardor es toca en directe, sense pistes pregravades, i cinc dels integrants canten; només el bateria no ho fa. Blat ho defineix com un concert de banda de rock sense espectacle calculat al mil·límetre, amb les seues imperfeccions. Segons Valencia Plaza, a partir d'una entrevista de la seua secció Culturplaza.